Josep Masats
Poesia i haiku
Poesia
El nus de la corbata
Si li deixem diners,
el banc li fa l'obsequi
d'una corbata
de seda -em diu-, llampant.
El nus se'l faci estret,
que mig l'ofegui,
per tal de recordar-li
euríbor, tae, tants
diners com deu
Així, penjant, diguem-ne,
de la corbata,
hipotecat
fins als vuitanta,
vostè, no pot pas ser-ne,
de lliure!
L'indret
-S'ha de tenir un indret
-em diu- per tal d'anar-hi
i ser feliç.
Encara que vostè
hi pugui anar, no hi vagi,
per res, ni mai!
Se'l vagi imaginant,
tocant a mà, fugint...
-El Paradís!
El món
Sentint desig, amiga,
desig del vehement,
l'inconscient,
sovint, ens va girant,
seguit, en espiral
i fins s'enfila.
Tu fas que el món es vagi
mig alentint -i es pari,
en l'infinit.
Desvariant, amiga,
tants àtoms com tenim
melats, ying-yang,
ens van fugint, fugint,
rogents, guspirejants,
seguint el vent...
-i el món que giri,
no es pari mai i giri!
indiferent.
Matinada
Paperet de plata,
lluna,
en la vidiera malva.
Una incerta llum
va esborrant-te i encenent
cel i mar de vidres.
No hi ha acàcies
-lluna-,
ni verdet de l'aigua viva.
Una rasa hi han deixat,
fonda gran d'argila.
Diu la gent que, nits i nits,
corren lladres
de paisatges.
Hivern del 1957
Una boira baixa i freda
desdibuixa naps i cols
de la vora del Besòs
i et va fent cendra.
Si al migdia surt el sol,
d'un aram fregat, pots veure
nens que van en bicicleta
vermellosa, dalts del pont.
Aviat es cala foc
a una vinya, val la pnea
veure el gat, gallines d'or,
i uns quants vidres moradots,
fins que un tall de lluna al vol
va insat la cendra.