Poesia

El nus de la corbata

Si li deixem diners,

el banc li fa l'obsequi

d'una corbata

 

de seda -em diu-,  llampant.

El nus se'l faci estret,

que mig l'ofegui,

 

per tal de recordar-li

euríbor, tae, tants

diners com deu

 

Així, penjant, diguem-ne,

de la corbata,

hipotecat

 

fins als vuitanta,

vostè, no pot pas ser-ne,

de lliure!

L'indret

-S'ha de tenir un indret

-em diu- per tal d'anar-hi

i ser feliç.

 

Encara que vostè

hi pugui anar, no hi vagi,

per res, ni mai!

 

Se'l vagi imaginant,

tocant a mà, fugint...

-El Paradís!
 

El món

Sentint desig, amiga,

desig del vehement,

l'inconscient,

 

sovint, ens va girant,

seguit, en espiral

i fins s'enfila.

 

Tu fas que el món es vagi

mig alentint -i es pari,

en l'infinit.

 

Desvariant, amiga,

tants àtoms com tenim

melats, ying-yang,

 

ens van fugint, fugint,

rogents, guspirejants,

seguint el vent...

 

-i el món que giri,

no es pari mai i giri!

indiferent.

 

Matinada

Paperet de plata,

                              lluna,

en la vidiera malva.

Una incerta llum

va esborrant-te i encenent

cel i mar de vidres.

 

No hi ha acàcies

                             -lluna-,

ni verdet de l'aigua viva.

Una rasa hi han deixat,

fonda gran d'argila.

 

Diu la gent que, nits i nits,

           corren lladres

                                    de paisatges.

 

 

 

Hivern del 1957

Una boira baixa i freda

desdibuixa naps i cols

de la vora del Besòs

i et va fent cendra.

 

Si al migdia surt el sol,

d'un aram fregat, pots veure

nens que van en bicicleta

vermellosa, dalts del pont.

 

Aviat es cala foc

a una vinya, val la pnea

veure el gat, gallines d'or,

 

i uns quants vidres moradots,

fins que un tall de lluna al vol

va insat la cendra.

 

© 2015 Josep Masats